DIMECRES DE LA SETMANA XIII DURANT L'ANY / I
Lectura primera Gn 21,5.8-20
No pot ser que el fill d'una esclava comparteixi l'herència amb el meu fill Isaac
Lectura del llibre del Gènesi
Abraham tenia cent anys quan li va néixer el fill Isaac. El noi anava creixent: quan va ser deslletat, Abraham ho celebrà amb un gran convit. Sara veié que el fill que l'egípcia Hagar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, i digué a Abraham: «Has de treure de casa l'esclava i el seu fill: no pot ser que el fill d'una esclava comparteixi l'herència amb el meu fill Isaac». L'exigència de Sara desagradà molt a Abraham, que s'estimava el fill, però Déu li digué: «Ni que estimis el noi i l'esclava, no et sàpiga greu de fer el que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom vindrà d'Isaac. Però, del fill de l'esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble».
Abraham es llevà de bon matí, donà pans i un bot d'aigua a Hagar, li posà el nen a l'espatlla i la va acomiadar. Ella se'n va anar errant pel desert de Beer-Sabé. Quan l'aigua que duia s'acabà, deixà el noi sota unes mates i se n'anà un tros lluny, a la distància d'un tret d'arc, per no veure morir el noi; allà s'assegué plorant i sanglotant. Déu escoltà el plor del noi, i un àngel de Déu cridà Hagar des del cel i li digué: «Què tens, Hagar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el noi plorava. Vés, pren-lo i sigues valenta, que jo en faré un gran poble». Llavors Déu li obrí els ulls i veié un pou. Ella hi anà, omplí el bot i donà beure al noi. Déu afavoria el noi, que es va anar fent gran. Vivia al desert i era un bon arquer.
Salm responsorial 33,7-8.10-11.12-13 (R.: 7a)
Quan els pobres invoquen el Senyor,
ell els escolta i els salva del perill.
Acampa l'àngel del Senyor
entorn dels seus fidels, per protegir-los.
R. Quan els pobres invoquen el Senyor,
ell els escolta.
Sants del Senyor, venereu-lo;
venereu-lo, i no us mancarà res.
Els rics s'empobriran, passaran fam,
però als qui busquen el Senyor
no els faltarà cap bé. R.
Veniu, fills meus, escolteu-me;
us ensenyaré com heu de venerar el Senyor.
Qui és l'home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar? R.
Al·leluia Jm 1,18
El Pare ha decidit lliurement
que la proclamació de la veritat
ens fes néixer a la vida,
perquè fóssim com un primer fruit
de tot el que ha creat.
Evangeli Mt 8,28-34
Heu vingut per turmentar els dimonis abans d'hora?
Lectura de l'evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús arribà a l'altra banda del llac, al país dels gadarencs. Des de les coves sepulcrals on vivien, vingueren a trobar-lo dos endimoniats, tan furiosos, que ningú no s'aventurava a passar per aquell camí. Els dos endimoniats cridaven: «Per què us fiqueu amb nosaltres, Fill de Déu? Heu vingut aquí per turmentar-nos abans d'hora?» Un tros lluny hi pasturava un gran ramat de porcs: els dimonis demanaven a Jesús que si els treia els enviés en aquell ramat. Jesús els digué: «Aneu-hi». Els dimonis, així que sortiren dels dos homes, anaren cap als porcs i tot el ramat es precipità muntanya avall fins al llac, on van morir. Els porquers fugiren i anaren al poble, a portar la nova del que els havia passat i del cas dels endimoniats. Tota la gent del poble anà a trobar Jesús i el pregaren que abandonés el seu territori.
i bondat infinites, governa providencialment l'univers respectant la nostra llibertat; també quan aquesta llibertat humana li gira les espatlles i no vol acceptar la seva voluntat. Ben al contrari del que pugui semblar, no se li escapa el món de les mans: Déu ho porta tot a bon terme, malgrat els impediments que li podem posar. De fet, els nostres impediments són, abans de res, impediments per a nosaltres mateixos.
ResponderEliminarAmb tot, hom pot afirmar que «enfront a la llibertat humana Déu ha volgut tornar-se “impotent”. I es pot dir que Déu paga pel gran do [la llibertat] concedit a un ésser creat a la seva imatge i semblança [l'home]» (Joan Pau II). Déu paga!: si el fem fora, Ell obeeix i marxa. Ell paga, però nosaltres perdem. Sortim guanyant, en canvi, quan responem com Santa Maria: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38).
Avui contemplem un trist contrast. “Contrast” perquè admirem el poder i majestat divins de Jesucrist, a qui voluntàriament se sotmeten els dimonis (senyal que ens ha arribat el Regne dels cels). Alhora, però, deplorem l'estretor i mesquinesa de què és capaç el cor humà en rebutjar el portador de la Bona Nova: «Tota la ciutat va sortir a trobar Jesús i li suplicaren que abandonés el seu territori» (Mt 8,34). I “trist” perquè «el qui és la llum veritable (...) ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,9-11).
ResponderEliminarMés contrast i més astorament si parem atenció en el fet que l'home és lliure i aquesta llibertat té el “poder d'aturar” el poder infinit de Déu. Diguem-ho d'una altra manera: la infinita potestat divina arriba fins on li ho permet la nostra “poderosa” llibertat. I això és així perquè Déu ens estima principalment amb un amor de Pare. Ell és Pare i, per tant, no ens ha de sorprendre que Ell sigui molt respectuós de la nostra llibertat: Ell no imposa el seu amor, sinó que ens el proposa.
gerasa Ayer, Jesús dormía mientras los apóstoles adelantaban el Apocalipsis en un lago. Y hoy, para sorpresa nuestra, Jesús tiene una condescendencia con los demonios y les permite arruinar la cosecha de jamón ibérico de Gerasa ante la indignación del pueblo, en cuya plaza debieron manifestarse todos los habitantes exigiendo la inmediata marcha de ese rabí expoliador de jamones.
ResponderEliminarEl pueblo entero salió a donde estaba Jesús y, al verlo, le rogaron que se marchara de su país.
… Todos, menos los dos endemoniados. A ellos, tras haber sido liberados de las ataduras de los demonios, tampoco parecía interesarles demasiado el fiambre.
La escena es real. He visto a muchas personas negarse a dar un paso más hacia el Señor, porque eran conscientes de que, si lo daban, perderían parte de su riqueza temporal: no tendrían tanto tiempo para ver la televisión, ni podrían organizar el fin de semana a su antojo. Y, a lo peor, se les iba en limosnas el dinero de las vacaciones. «¡No hay que ser tan fanáticos!», decían…
Una vez más, deberíamos ajustar nuestros corazones con el de Cristo. Ya se ve que a Él le importan más las almas que los jamones y las tormentas.