NA VIII DURANT L'ANY / I
Lectura primera Sir 44,1.9-13
Els nostres pares eren homes piadosos,
i el seu bon nom es manté viu a cada generació
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
Vull fer l'elogi dels homes piadosos, dels nostres pares a cada generació. Alguns no han deixat cap record, han desaparegut en acabar la seva vida, han passat com si no haguessin existit, tant ells com els fills que els succeïren. Però aquells altres eren homes piadosos, i la seva bondat no ha estat oblidada. El seu bé persistirà en els descendents i es propagarà en els fills dels seus fills. La seva posteritat es manté fidel a l'aliança, els seus fills són fidels gràcies a ells. El seu record durarà per sempre, la seva glòria no serà mai oblidada.
Salm responsorial 149,1-2.3-4.5-6a i 9b (R.: 4a)
Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu les seves lloances davant els qui l'estimen.
Se sent feliç Israel del qui l'ha creat,
s'alegren del seu rei els fills de Sió.
R. El Senyor estima el seu poble.
Lloen el seu nom, el lloen tot dansant,
acompanyen els seus cants
amb els tambors i les cítares,
perquè el Senyor estima el seu poble,
coronarà de triomf els humils. R.
Els fidels celebren la seva glòria,
des dels seus rengles aclamen plens de goig,
mentre els seus llavis glorifiquen Déu.
És la glòria reservada als qui l'estimen. R.
Al·leluia Jo 15,16
Sóc jo qui us he escollit del món
per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu
i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà.
Evangeli Mc 11,11-25
Tots els pobles anomenaran el temple casa d'oració.
Tingueu fe en Déu
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Jesús, després que la gent l'havia aclamat, entrà a Jerusalem i anà al temple. Com que ja era tard, donà només una mirada i sortí amb els dotze cap a Bet-Hània. L'endemà, quan tornava a Jerusalem, tenia gana, i veié de lluny una figuera que ja s'havia cobert de fullatge. Hi anà per si de cas hi trobava fruit, però encara no era el temps de les figues, i no hi havia més que fulla. Llavors li digué: «Que mai per mai ningú no culli fruit de tu». Els deixebles sentiren aquestes paraules de Jesús.
Quan arribaren a Jerusalem, anà al temple i es posà a treure els qui compraven i venien dins el recinte del temple; bolcà les taules dels canvistes i els seients dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res dintre el recinte del temple. I els explicava: «No diu l'Escriptura que tots els pobles anomenaran el meu temple casa d'oració? Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres». Els grans sacerdots i els mestres de la llei sentiren el que deia i pensaven com s'ho farien per matar-lo, perquè en veure l'admiració de tot el poble pel seu ensenyament tenien por de fer-li res. I cap al tard, Jesús sortia de la ciutat.
L'endemà al matí, tot passant, veieren que aquella figuera s'havia assecat de soca-rel. Pere, recordant les paraules de Jesús, li diu: «Rabí, la figuera que vau maleir s'ha assecat». Jesús els respon: «Tingueu fe en Déu. Us ho dic amb tota veritat: si algú mana a aquesta muntanya que s'aixequi i es tiri al mar, i ho diu sense dubtar, creient que Déu farà això que ell mana, Déu ho complirà. Per això us dic: Quan pregueu, creieu que ja teniu concedit allò que demaneu, i ho tindreu. I quan esteu pregant, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres culpes».
La higuera o da higos o mosquea
ResponderEliminarESCRITO POR COMENTARISTA 4 EL 29 MAYO, 2015. POSTEADO EN COMENTARIO A LAS LECTURAS
cultivo-de-la-higueraLa higuera o da higos o mosquea, porque el espectador se pregunta, ¿estará seca?, ¿será otro arbusto?, ¿acaso un rosal de incógnito? Del gato es apabullar con esos ojos grandes, de la ardilla estar alerta, de la piedra permanecer sin respirar, muy quieta y feliz al sol. Las cosas dan lo que son, no le pidas a tu perro que te cuente quién fue Goethe, pídele que te de la pata. Dice la Madre Teresa que un día preguntó a un hindú qué le parecían los cristianos, y le respondió “¿los cristianos?, gente que se da”.
El Señor, creador de las cosas que tienen naturaleza de darse, se queda estupefacto ante una pieza que no encaja, una higuera poblada de hojas y más mustia que la mojama. En ella no había más que aderezo, un maquillaje sin rostro, hojas, muchas hojas, todas las que quieras, pero nada del fruto de sí. Una higuera que disimula serlo es como un hombre que no quiere saber su naturaleza. No creo a Romain Gary cuando Momo, el chiquillo protagonista de su novela “La vida ante sí”, dice que hay gente que no ha nacido para esta vida. La vida es siempre un regalo hecho a la medida del hombre, otra cosa es que se ignore.
El Señor quiebra el curso natural de aquella higuera, para que los discípulos no se malacostumbraran a ver la improductividad como algo natural, como las madres que tapan los ojos de sus hijos cuando aparece ante ellos algo muy desagradable que les produciría una herida en su sensibilidad. El Señor le puso ante sí un ejemplo vívido que conservaran siempre en su retina, “no habéis nacido para guardar la ropa sino para nadar”. A la sensibilidad humana del Señor debía disgustarle ver esa alegría boca abajo y negra que es la esterilidad.
Había una secta en la época de Santa Teresa que se denominaban los “dejados”, una alienación de estupefactos, gentes arrojadas a la inmovilidad, seguros de que sólo Dios debía aparecérseles para azuzarles mientras ellos permanecían recostados.
Nadie puede enterrar lo que tiene, porque biológicamente llevamos diseño de salida. Hasta la espiración es una entrega, las manos alcanzan cuanto se les acerca. Ese salmo tan impresionante que grita, “llevo tu ley en mis entrañas” dice lo mucho que el hombre lleva dentro, al mismo Dios. Y Dios no vive para guardarse su fruto.